Close
back to top

La meua iaia Antònia tenia un rebost a la casa del poble.

Enmig d’aquell passadís inacabable, entre la cuina i el lavabo, hi havia una porta verda que era la porta del rebost. Més que una habitació amb prestatgeries, allò era un petit regne que feia olor a xoriç i dolços. Potser algú dirà que són dues coses que no van bé juntes. Però a mi sempre m’ha semblat que precisament aquella era una de les millors olors del món.

Les cassoles, els platerets de pisa blanca i altres utensilis estranys habitaven el regne, ordenats curosament i d’acord amb la cosmovisió de la meua iaia. Després tots ficàvem cullerada. Ara una magdalena, després una llesqueta de pà amb xoriç…I tot allò sense minvar, al menys aparentment, ni la paciència ni l’ordre de la iaia.

Jo habitualment entrava per entrar, per xafardejar i toquetejar allò i després allò altre. I a per magdalenes també, clar.

Així que aquest és el meu rebost. Un poc com aquell, ple de dolços, xoriç, cassoles i cigrons.

I ja que esteu al rebost, passeu a veure tota la casa. Una web sobre el treball que faig inventant i contant històries.

I ja que estic al rebost, m’agradaria donar les gràcies a totes les persones que han  col·laborat en la creació d’aquesta casa. En primer lloc a Verònica Fabregat de Meridiana Estudio, responsable del disseny de la web, que ha estat capaç de captar i expressar l’esperit del projecte amb sensibilitat i paciència.

També vull agrair a Alfonso Romeo, José Bravo, Noelia Blanca i Noviembre Films les seues imatges. Cadascunca d’elles, a la seua manera, reflecteix un moment i una encisadora manera de veure el món.

Araceli Garcia m’ha donat un cop de mà amb la correcció i estil dels textos perquè és una amant de les paraules. Un munt d’amics i amigues m’han donat les seues opinions i ànims durant tot aquest temps.

Per això, moltes gràcies a tots i totes.

Gràcies a la meua iaia.

On estaria jo sense el seu rebost.

Una abraçada,

Tània